SCRIPTUM(E) Pedazos de mí

  Hombre perro Mi perro me inquieta, me mira tumbado en la cama mientras hago locuras en mi escritorio. No me mira. Me juzga, lo noto. Veo en sus ojos un alma humana, un pseudohombre juzgándome y eso me perturba y me excita. Luego se tumba con los ojos entrecerrados y hace ver que no entiende, que no sabe nada, pero me conoce y me juzga. Seguro. Lo noto. Qué friki. Siento un peso histórico, un alma atormentada del pasado que en esta vida ha renacido como vigilante, como guardián, como sombra. Una sombra alargada con el peso de los años, de los siglos, me vigila. No es solo un perro, ojalá fuera solo un perro, pero no lo es, lo sé. Lo supe cuando lo adopté de pequeñito allí tirado junto a la basura aquella noche lluviosa, indefenso, empapado, con aquella brizna de voz, medio humana medio alarido, el lamento del desahuciado, del diferente, del sobrante, del otro. Me miró con aquellos ojos vivos, brillantes, cautivadores. Los ojos de un vidente, de un juez, que ven ...

 

  EL PASEO El hombre sentado en un banco frente al mar miraba su teléfono móvil. De pronto un zumbido. Mensaje: «Ya estoy aquí». Su mujer llegó por la espalda protestando. «Venga hombre, deja eso. Hemos venido a relajarnos. Demos un paseo». El hombre frunció el ceño y se levantó pensando que de todas las mujeres del mundo se había cargado con la más pesada. Pronto terminaría todo y volvería la normalidad. Su mujer le cogió el brazo y empezaron a caminar por el paseo marítimo. Hacía un día radiante de primavera y muchas parejas, como ellos, salían a disfrutar del sol y de la brisa marina para bajar las copiosas comidas que ofrecían los locales a pie de playa. De pronto, alguien les adelantó corriendo y se oyó un grito. El hombre vio a su mujer, que forcejeaba con alguien, cuando soltó un grito agónico y calló al suelo empapada en un charco de su propia sangre. El agresor huyó con su bolso en una mano y una navaja en la otra que tiró en una alcantarilla, mientras se daba a la...

  ESCLETXES Mentre nedo en l’angosta cova el sol em guia, veig el cel per una escletxa soc feliç, soc eterna; mar i cel em bategen. A vegades, una escletxa és una sortida. A vegades, una escletxa és una entrada. Tot depèn de l'esperit de la mirada. Cal tapar-les, doncs, o deixar-les lliures? Atrapar-hi la fera que n’escapa és, difícil de vegades. Un refugi dins l’escletxa que ens guarda. Cap a dins o cap enfora, dues dualitats de l’escletxa que em fracciona. @Carme Folch, 2026

  CERCLES Tot encaixa, continu, infinit, rodola. Gira l’or, gira la plata, gira el cor en l’amor de l’anell que l’espòs a l’esposa regala. El món també és rodó. És per això que la vida és un cercle? Tot se'n va i tot retorna, diferent època, diferent forma. L’univers, diuen, és rodó, planetes i estels que brillen en la foscor. Els teus ulls rodons em miren plens d’amor, il·lusió i vida. El cercle és la forma pura, que tot ho pot i tot hi perdura. Forma amable sense arestes, sense racons foscos de rancúnia. Amb els arcs del cercle, Cupido, dispara directe a la diana i una boca rodona, suaument, pronuncia «amor» encenent la flama. Amants que es besen abraçats en un cercle d’unió de cors. Cercles aleatoris que s’ajunten, se separen i es trepitgen. Tot gira. @Carme Folch, 2026

PEUS Sobre peus de gegant marxo rabent per la vida. Tot passa massa de pressa, vida intensa espremuda. La nena ja és jove, la mare ja és vella, la fi propera. Córrer cap endavant sense aturar-se, seguir les passes. El gegant no s’atura, avança ràpidament l’aventura. On vas tan de pressa si pel camí perds la disfressa? Quin sentit té tot plegat? La vida va, no et pots quedar. Tenir i perdre, trobar i perdre. Perdre i continuar perdent. Cal ser fort, cal ser valent per arriscar tot el que tens en seguir, endavant, sense parar, cap a un destí incert. Els meus peus sobre els peus del gegant sempre en moviment, sempre viatjant. @Carme Folch, 2026

  A plomo No era plato de buen gusto pero lo tenía que hacer. Se había acabado y tenía que liquidar todos los asuntos que le unían a él. Armada de valor, subió los cuatro pisos andando, casi sin darse cuenta, pensando en lo que le iba a decir, para no darle margen a réplica. Resoplando, llamó al timbre. Artillería lista. Le abrió la puerta y la invitó a entrar. Se quedó sorprendida por el aspecto descuidado que lucía. No era ya la misma persona de la que se había enamorado, estaba claro. Era la hora. El universo lo anunciaba. Había que dejarlo, estaba claro. Las pocas dudas y remordimientos que tenía al subir se desvanecieron de golpe al ver el panorama. Seguir hubiera sido un suicidio y encima ahora su caos estaba en auge. Nunca lo había visto así, ni a él ni al piso. Ni un ciclón hubiera dejado todo tan patas arriba como lucía. Ya no era su lugar ni su hombre. Punto final urgente a aquella locura. Necesitaba salvar a Milo. “¿Milo?”, o yó su voz y saltó sobre el...

  PASSADISSOS Tu perseguint-me pels passadissos de casa l’àvia. Corredisses infantils d’estiu, cap a la platja. Sol, riure, calor de l’ànima. Escuma de mar que ens abraça i en bressola. Felicitat pura. Vida Ara recorro els passadissos, del teu braç, atemorida. La mort m’espera. Ho sé, no hi ha sortida. Lluito amb ungles i dents, maleïda malaltia. Al teu costat, va venir i se’m va la vida. Germana viu també per mi, hores de sol infinites. T’estimo, ho saps. Gràcies, infinites. Recorro el passadís cap al final amb aquest comiat de vida. @Carme Folch, 2026

  LLENGÜES Llengües de foc m’embolcallen. Desig, plaer, pecat . Ets una dona casada. No puc més, tortura insana. Et vull, et desitjo. Ara. Mirar-te em fa mal, somiar-te m’ofega, m’esclafa. Si fos pirata et raptaria i et duria lluny en la meva barqueta de fira, de llauna . Per què sempre em fixo en dones casades, mal fario tinc, com diria l’ abuela . Com desfer-me’n? Musa de l’amor , per què tan ingratament em tractes? Vull ser estimat en arribar a casa. Que m’amanyagui com un cadell , que em cuidi com les flors que el seu jardí engalanen. Ella que és tot amor, en té de sobres pel seu marit i per aquest servidor. No soc gelós ni poruc. Si el marit és un destorb, me’n desfaig, com una carta desapareguda en un truc de mag , de fira ambulant . Dones casades a mi? No, si us plau. Prou tortura al meu cor ja degotant. @Carme Folch, 2026

  FORATS Dels forats de la teva ànima et veig tan tu, tan teva que és impossible que em vegis. No soc res, ni ningú, no tinc res. Et veig en la llunyania i et somio, et desitjo com un mar d’estels desitgen la nit. No sé com arribar a tu, tan sols la idea de tocar-te m’estremeix. Voldria tenir-te a prop i mussitar-te a cau d’orella paraules simples, boniques, netes. Paraules d’amor. Connexió entre éssers. Humà més humà, un suma que en resulta un món únic, especial, bonic. Si fossis al meu costat t’explicaria tot això, t’entregaria el meu món d’amor i llum només per tu. Tu m’encens com el sol. Tu em fas riure quan estic moix, tu, que ets llum que ets amor. Tu, que mai podràs tornar de la mort. Aquí quedo, en aquest món fosc i fred, tot sol, un altre cop. @Carme Folch 2026

 ULLS I els seus ulls ho deien tot. Eren com dues lluernes, vius, petits, escrutadors. No se’ls escapava res. I s’hi va mirar i va veure el seu fons fosc, lleig, patètic. No S’agradava gens. No s’agradava gens a ulls d’altri. Als seus ulls era la pura perfecció. Era or.  Ho podia tot, ho volia tot, ho desitjava tot. Tan gran com se sentia, tan gran com es veia. Tot aquest poder emmirallat queia com un mur de peces de joguina als seus ulls. Tota la grandària, tota la façana, tota la hipocresia, tota l’aparença s’esborrava, de sobte,  amb una sola mirada d’ella. Com podia ser que no li calien ni les paraules per destrossar-lo així. Amb un sol esguard, empetitia, es destenyia, es fonia a negre, a rata de claveguera, a cuc de mort. Per això, sempre es mirava al mirall quan ella dormia. @Carme Folch, 2026

  MÀSCARES Ha arribat l’hora, s’obre el teló. Canó de llum a l’ànima. Despullem les veritats. Cauen les màscares. Em trec el vestit d’advocada. Em trec el vestit de mare. Em trec el vestit d’esposa. Em trec el vestit de dona nua. Només queda això: la humanitat crua. Cau el teló. Fosc. @Carme Folch, 2026

  Mans La vella va travessar el carrer i va topar amb un home: --Li llegeixo la mà. L’home se la va mirar amb rebuig i va seguir el seu camí La vella va continuar caminant fins a topar amb una dona: --Li llegeixo la mà. La dona sorpresa se’n va apartar com d’una cuca. De sobte, la vella va passar per un banc on uns nois fanfarronejaven: --Us llegeixo la mà. Els nois van esclafir a riure fent gests amb la mà donant a entendre que la vella era boja. La vella, caminant i caminant es va trobar amb tota mena de persones: altes, baixes, grasses, primes, joves, velles de tota mena. Era dia de mercat. La policia sovint treia el nas. Massa gent, massa crits, massa ofenses, massa incomprensió. Atabalada, va decidir girar cua. En arribar a una plaça plena de vida on els petits jugaven i les mares xerraven, una nena va venir cap a ella i va agafar la mà a la vella, que, sorpresa, es va deixar fer. La nena va seguir les línies de la cansada i bruta mà de la vella i ...

 Espirals Espirals amb tomata. Granets de sorra i sol a la platja, onades de rialles, camps plens de bales de palla. Infància rodona. Gris acer del ganivet, por, foscor, incertesa mort d’infantesa. Neix la noia del dol de la nena, no entén res ni sap què vol. Confosa, madura la vida l’empeny, no s’atura. És filla, és mare i ase dels cops que rep cada cop que fracassa. Sempre endavant, orgullosa, malgrat el dolor la destrossa. L’arrosseguen, l’ofeguen els plecs de vellesa. Mort per drecera, la sent propera. Mirar enrere fa mal; mirar endavant és sentir la destral que aviat li segarà una vida desitjada alegre tornada en grisa. Malgastades espirals sangonoses rodolant cap a la fi de la vida. Ja és morta. Ja no riu, ja no plora, ja no somia, ja no respira. @Carme Folch, 2026