ULLS
ULLS
I els seus ulls ho deien tot.
Eren com dues lluernes, vius, petits, escrutadors. No se’ls escapava res.
I s’hi va mirar i va veure el seu fons fosc, lleig, patètic. No S’agradava gens.
No s’agradava gens a ulls d’altri. Als seus ulls era la pura perfecció. Era or.
Ho podia tot, ho volia tot, ho desitjava tot. Tan gran com se sentia, tan gran com es veia.
Tot aquest poder emmirallat queia com un mur de peces de joguina als seus ulls.
Tota la grandària, tota la façana, tota la hipocresia, tota l’aparença s’esborrava, de sobte,
amb una sola mirada d’ella. Com podia ser que no li calien ni les paraules per destrossar-lo així.
Amb un sol esguard, empetitia, es destenyia, es fonia a negre, a rata de claveguera, a cuc de mort.
Per això, sempre es mirava al mirall quan ella dormia.
@Carme Folch, 2026
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada